Isidre Grau – El Punt Avui
La novel·la com un riu terapèutic
El premi Just M. Casero ens té acostumats als exercicis de risc i a les sorpreses narratives. Des del 1981, quan la Llibreria 22 de Girona va convocar-lo en memòria del periodista fundador d’El Punt Diari mort feia poc, cada any per les Fires de Sant Narcís hi ha l’al·licient de saber quina nova descoberta catapultarà. En les primeres edicions ja va assenyalar autors com ara Vallbona, Bras, Fañanàs, Fonalleras i Garcia Cornellà, que després no han parat d’ampliar el joc literari. El 2003 Joan-Daniel Bezsonoff es va afegir a la nòmina amb la celebrada La guerra dels cornuts, i sense anar tan lluny, en les dues darreres edicions ha triat textos tan atípics com ara Olor de violetes, de Josep Campmajó, i Novotsky, de Helder Farrés.
Que el 2011 l’hagi guanyat una novel·la com és La gatera, de Muriel Villanueva (València, 1976), confirma el seu suport a l’experimentació, ben al marge dels criteris comercials. Un altre text que reforça l’anomenada novel·la breu (el premi demana originals entre 75 i 100 pàgines) com a gènere de fecunditat creativa, sense arribar als 200 folis de rigor per fer soroll al mercat. L’esperit de síntesi és d’agrair, sobretot en històries com aquesta, que neixen, progressen i es tanquen com un riu de paraules amb un objectiu precís: en aquest cas, resoldre la teràpia engegada per la protagonista des de les primeres pàgines.
Ningú s’ha d’alarmar, ni preparar-se per a un procés psicoanalític convencional. Res a veure amb el darrer mètode perillós de David Cronenberg. El que llegim és un símil de dietari, de to més mental que escrit, de la Raquel al llarg d’un any, quan es fa càrrec dels dos pisos –simètrics, l’un que dóna al carrer, l’altre, a la terrassa interior– que li corresponen per herència de la seva extingida família. La matèria podria ser espessa, però la noia, amb 35 anys, gasta una veu ràpida, desenfadada, un pèl absent, que ens fa témer un nou Holden Caulfield, encara que no sapiguem quin camp de sègol vigila. Però aviat es converteix en una màquina de llenguatge, que integra somnis, pensaments, vivències i lectures, anant del vocabulari més culte al més col·loquial, escatològic i fins pornogràfic, sempre amb la dèria d’esbrinar la seva identitat, sobretot la sexual.
Qualsevol intent d’apamar la trama argumental seria perjudicar greument la salut d’un relat que flueix amb una llibertat fresca i esbojarrada, quan només compta la predisposició del lector a deixar-se endur pel riu de paraules, despreocupant-se de les fronteres entre imaginació i realitat. Totes les associacions són vàlides si espanten els fantasmes d’un passat familiar tràgic, sense que els lectors ens hàgim d’angoixar. Aquí no hi ha tragèdia que pugui més que la vitalitat, el sentit lúdic i les ànsies d’alliberació de la Raquel. L’autora posa el llenguatge al seu servei i la noia en fa el que vol: accelera, salta temps, posa la lupa o alenteix les descripcions, com quan retransmet a temps real la còpula de totes les còpules en quatre pàgines, sense que defallim en l’intent de seguir-les.
Muriel Villanueva no s’estrena, ni té tanta innocència literària com ens vol fer creure la seva Raquel. En tres novel·les anteriors ha explorat de tot –des de la defensa de les mares lesbianes fins a la biografia d’un avi, passant per la relació entre una professora de música i un jove mim–, sempre amb l’agudesa de les veus singulars. Si el premi Just M. Casero li dóna ales per a empreses més ambicioses, haurà fet bona feina.
