L’escriptor Víctor García Tur (Barcelona, 1981) va guanyar ahir el 37è Premi Just Manuel Casero de novel·la curta, que convoca la Llibreria 22, amb l’obra Els romanents, que té una espècie de subtítol (o brevíssima relació d’heretges) ratllat pel mateix autor, que va definir l’obra com “una novel·la de tensió familiar”. El finalista va ser Carles Lapuente (Barcelona, 1969) –que va viure molts anys a Sant Feliu de Guíxols i ara resideix a Vigo– amb la novel·la Lliçó d’anatomia. El primer premi està dotat amb 2.200 euros, una escultura de Dolors Bosch i la publicació de l’obra per Empúries, el gener vinent. El segon premi té una dotació de 600 euros i la possible publicació, recomanada ahir pel presentador, Guillem Terribas, i també pel jurat, que va destacar “la qualitat de molts del textos presentats”. El jurat, format per Mita Casacuberta, Josep M. Fonalleras, Imma Merino, Vicenç Pagès, Eva Vàzquez i Jordi Gispert, com a nou secretari sense vot, va decidir aquest veredicte per majoria després de quatre votacions, a partir de les 33 obres presentades.
“La intel·ligència de la construcció i el matisat sentit de l’humor fan que Els romanents sigui una peça singular, atractiva, amb gran domini dels diversos tipus de llenguatge, de les veus narratives”, va dir ahir Fonalleras sobre l’obra guanyadora, que García Tur va presentar al premi amb el pseudònim John Ball. Els romanents és “una història d’ideals perduts i d’obsessions juvenils, amb un rerefons històric que relliga el relat amb diverses heretgies de l’edat mitjana”. Els protagonistes són una parella d’antics radicals que ja han renunciat a bona part dels seus ideals i viuen aïllats del món en una urbanització amb el seu fill, un noi de 17 anys que mostra unes dèries cada vegada més estrambòtiques. Com a contrapunt de la deriva del fill adolescent, l’autor realitza una “hàbil reconstrucció” de fragments del llibre En pos del milenio: revolucionarios milenaristas y anarquistas místicos de la Edad Media (1957), de Norman Cohn. García Tur va guanyar el Documenta amb un recull de contes, Twistanschauung (Empúries, 2009) i amb la novel·la Els ocells (Empúries, 2016), va obtenir el Marian Vayreda 2015, a Olot.
Sobre l’obra finalista, Eva Vàzquez va dir: “Lliçó d’anatomia és el llarg soliloqui d’un escriptor sofisticat, cosmopolita i culte, però al mateix temps rondinaire i maniàtic, que aspira a ser literalment Thomas Bernhard”. En aquest cas, hi ha un altre referent cultural en el subsòl d’aquest “assaig dramatitzat”: La lliçó d’anatomia del doctor Deijman, la pintura de Rembrandt que mostra l’autòpsia d’un ajusticiat. “Subjugant i desconcertant alhora, la novel·la no fa sinó mostrar en viu allò que Harold Bloom va definir com «l’angoixa de les influències», aquell afirmar-se, encara que sigui amb un fil de veu, enmig dels mostres, i com ser tu i no un altre enmig de l’al·luvió d’identitats que et festegen. Això és Lliçó d’anatomia: un conflicte interior, entre la supèrbia i la derrota, en camí de construir una veu i un món propis”, va concloure Vàzquez.
