1.Jo vaig començar a ser català…
Jo vaig començar a ser català un matí de primavera, a l’any 50, pocs dies abans d’acomplir el meu quart aniversari de permanent exili, fill de patriotes nòmades.
L’arxiu familiar, més aviat escàs en testimonis, guarda amb zel una fotografia commemorativa de la nostra presa de posessió de Catalunya. Sis personetes morenes, color de terra estrangera, roba aprofitada… Els grans -el pare, la mare i la tia- amb un cert esplendor de millors temps. I tan desgraciats que eren aquells dies! Els petits -en Josep, la Darlinda i jo-, viva imatge de les possibilitats econòmiques familiars: espardenyes de roba, rentades per tercera vegada; uns pantalonets subjectats per uns elàstics de roba; i una camiseta de coll rodó, de tercera mà, amb les corresponents puntades a l’aixella. Aquest era el primer jo: l’honorable Just M. Casero.
La gent no s’estranyava pas de nosaltres. Érem tammateix una estampa vulgar en la Catalunya d’aquells dies. La tribu dels immigrats en aquest nou continent.
Vivíem en les millors zones urbanístiques de cada ciutat i ens havien reservat les millors i més rendibles professions laborals. La meva família, per exemple. Pare, mare, tres germans i una tia soltera. A Figueres, el dia de la nostra arribada, ens esperava el “tío Domingo”, germà del meu pare, que feia un parell d’anys que s’hi havia instal.lat. Vivia amb la seva dona i dos fills a un petit pis prop de l’estació del tren. Dues habitacions i una sala menjador-cuina. Immillorable palau. Els primers temps, ells s’avingueren a cedir-nos una habitació. Els nens érem petits. El nostre Josep, el més gran, passava tot just dels 7 anys.
A la cuina, sortosament no hi havia gaire teca per preparar. Molt pa amb oli, llibretes de racionament i cua a l’Auxili Social, a buscar el plat de sopes. Supervivència.
Érem feliços?
(Primers paràgrafs d’un manuscrit autobiogràfic, primers anys 70)
2. Jo no he nascut aquí. (poema)
Jo no he nascut aquí.
Molt més enllà de l’Ebre,
quan la fam era el nom,
i la bèstia acabava la porció de carn,
algú m’havia escrit: “T’espero”.
I acabo d’arribar
fa trenta anys que acabo d’arribar.
Primer era la barraca del suburbi,
a la ciutat petita,
i el treballar de tot: de parracaire,
de manobra, de fogoner a les nits,
set anys, vuit anys; picapedrer…
I encara sòc aquí.
I tinc una caseta en el mateix suburbi,
i fills que van a estudi a l’Institut,
i a banyar-se als llocs dels estrangers,
i a passejar amb les noies i amb els nois,
com si de cop hagués nascut la pau.
Accepta aquest desig meu
de retornar a la fatigada pàtria que he deixat allà al Sur.
Estimo la teva esperançadora abundància
que em dóna un pa noble i racional.
Però sento l’inquietut de la llunyana terra,
l’anhel de redempció pels arbres fidels.
Tornar.
Al tòpic d’una noblesa antiga,
i a la claror d’una sinceritat amarga.
(1964-66)
3. Actitud intel.lectual
Sòc inconformista. Em molesten de sempre les mitges actituds, les persones que fan com els camaleons: adaptar-se a totes les situacions. Si alguna cosa no em va, no em va. Si un ambient em cau gros, marxo. Si una actitud la considero incongruent, miro de fer ostensible la meva oposició.
I per damunt de tot, miro de ser conseqüent amb mi mateix. No faig concessions.
Però sòc un partidari incondicional del diàleg. No sòc tancat. Acullo immediatament les persones, fins les que em causen una primera impressió desfavorable. Dels prejudicis concrets sobre algú, en faig cas omís. Però si algú predica molt, li exigeixo molt. Els xerraires per instint, em revolten molt. El esnobs em fastigueigen, sobretot els que no s’ho reconeixen. Als burgesos, els compadeixo. M’en ric dels fanfarrons.
M’agrada que la gent sigui sincera, humil, que sàpiga treballar i col.laborar amb altres.
Com referència personal, haig de dir-vos que per instint sòc revolucionari i per educació bastant fred i reflexiu. I un dels meus darrers propòsits és ser més espontani, més directe en el moment d’exposar la meva manera de pensar i actuar.
(Manuscrit inèdit, 1967)
4. Els Gitanos de Figueres
“El meu primer contacte amb els gitanos de Figueres i els de tot el món, el vaig fer pels anys cinquanta. Tot just era un vailet, acabat d’arribar d’Extremadura amb la meva família. Nosaltres, emigrats de la misèria a la pobresa, no ens diferenciàvem pas massa, ni en la forma ni en el fons, d’aquells altres noiets, més morenots, amb els que ens retrobàvem, cada dia a les classes i als menjadors d’Auxili Social. Unes monges amb massa paciència intentaven de fer-nos aprendre els quatre rudiments d’algun llibre que semblava també emigrat.
Tenia quatre anys, aleshores.
Com a estudiants, els gitanos eren un cas d’allò més desesperat. Tenien aquells amics meus d’infància dues menes d’alèrgies: mantenir l’atenció sobre un llibre o una llibreta, i estar-se gaire estona entre quatre parets. De la primera alèrgia, podria explicar-vos el cas d’un amic -gitano- que va estar anant cinc o sis anys a l’escola, amb més “campanes” que hores de classe, i en va sortir sense saber res de res. Després, com que els seus germans llegien i escrivien bé, ell també va aprendre’n, per pròpia iniciativa, ajudat pels “tebeos de hazañas bélicas” i les novel.letes de l’Oest. (En general, els és més fàcil de llegir. Si mai us confien la lectura d’una carta d’un amic o familiar, tindreu treballs a desxifrar aquelles menes de coses amb les quals volen traduïr paraules).
De l’altra al.lèrgia, la claustrofòbia, guardo bon testimoniatge de les escapades del col.legi, quan escalava les tàpies i passava per damunt dels teulats. Era tot un alliberament que nosaltres, els qui dúiem una altra sang al cos, hauríem també realitzat, si no fos que a casa ens esperava un pare i una mare amb un altre sentit de la llibertat.
Malgrat aquests defectes, aquells gitanots, avui casats i emmainadats, reconec que eren uns amics formidables. Eren alegres, fidels; et defensaven. Si un gitano et protegia, podies estar segur entre ells. Era, fins a cert punt, un predomini de la seva naturalesa forta, alegre, sobre la nostra vitalitat, encaminada per una societat diferent cap a una consagració a l’estudi i l’ordre.
En aquelles classes d’Auxili Social, començàvem a ser diferents ells i nosaltres”.(…)
( Presència, 285. 26 desembre de 1970.)
5. Els Àrabs
(…) “De vegades els veig, de tres en tres, o més, junts; amb els abrics foscos i largs, alguns amb la shilaba; tots amb el seu invariable bigotet negre, un parell de barres de pa sota el braç… On vieun? On dormen?
Un grup es troben de tant en tant, amb flautes, xirimies i instruments del seu país; i canten, recorden, enyoren, maleeixen els hispànics que amb tantes reserves els acollim.
Però nosaltres, llestos que som!, ja estem trobant les solucions a tots els seus problemes culturals, religiosos, soials: arraconar-los dintre del seu món. Crear petits harlems difícils, barris prohibitius per als no introduïts, i on els blancs decents són rebuts amb evident hostilitat” (…).
(Presència, 198. 27 de març de 1971)
6. Una ciutat en tres direccions
“Fa tot just 20 anys, Figueres era encara una ciutat vençuda. A quatre passos de la frontera, després de la llarga etapa conflictiva europea, en una situació estratègica, militarment, i en un context socio-industrial dominat per alguns notable monopolis, la ciutat avançava entre el rigor del salconduit i la tristesa de la ruptura amb Europa.
Aquesta situació durarà fins que el turisme, definitivament, obliga a canviar l’estratègia d’Espanya, i a modificar també els plantejaments de Figueres.
Fins als anys 60, el Cor de l’Empordà no era més que una ciutat possible. Després, les possibilitats de la ciutat nova han anat en augment. Aquests temps coincidien amb l’accés de Ramon Guardiola a l’Ajuntament. No existia, no existeix una col.lectivitat actuant sobre la política local. Malgrat tot, Guardiola es trobava una ciutat que vivia un moment d’or: les entitats, les persones, en el seu tancament històric, havien arribat a un cert esplendor: Casino, Erato, Patronat, Arlequín, Festes de Barri, Adepaf, Unió D. Figueres, Festa de la Poesia, Jocs Florals, Canigó, la sòlida Cristiandat de Figueres, agrupada entorn de St. Pere… en el seu moment, eren una mostra de l’esforç interior de la ciutat.
Però era ens trobàvem davant d’un fet nou, l’obertura, del qual el turisme n’era la visió optimista, que ens obligava a obrir encara més les portes tradicionalment obertes de Casa nostra. Aixó provocaria la dispersió posterior definitiva, ajudada pel propi creixement geogràfic i econòmic”. (…)
(Editorial del número “Especial Figueres”. Presència, 303. 1 de maig de 1971)
7. Dues Girones?
No pot ser veí de Girona
qui no faci un petó al cul de la lleona.
La dita és curta, pintoresca i amb arrel popular. Naturalment que, per a entendre-la, s’ha de fer recurs a l’arqueologia del país.
Sembla ser, en efecte, que l’esmentada lleona, avui tancada al Museu Arqueológic, enfilada com està en una columna, es trobava a la cantonada d’una casa, al carrer de Calderers, just a l’entrada a Girona, tot venint de França. I conten que quan hom venia per establir-se a la ciutat, després d’inscriure’s en el cens d’habitants, era obligat a pujar, arrapant-se a la columna, fins a tocar amb la boca aquella lleona de pedra que mirava cap a l’horitzó. Era un esforç físic i una exhibició pública que significava alhora una integració i un compromís.
Aquesta és la una història.
L’altra podria ser la de qualsevol veí de les comarques gironines caigut necessàriament a “la capital”, amb l’encàrrec de resoldre tants problemes en tants dels seus organismes centralitzats, el qual, després d’haver pogut escapar viu del laberint sòcio-urbanístic de la ciutat de l’Onyar, va deixar anar, per a record futur, una simptomàtica prometença: “Si mai em perdo, que no em cerquin a Girona.
(Primers paràgrafs de la introducció del llibre “Girona, grisa i negra”, 1972, pag. 7)
8. Quiosc
Sobre Punt Diari
“No hauria de dir-ho jo, segurament, però no em puc estar de reconèixer en el diari, aquest “ben nostre”, un dels fets més importants de la nostra història col.lectiva. Quan la perspectiva situï la veritable dimensió social, política, cultural, informativa de PUNT-DIARI, la memòria d’aquest nostre poble escèptic, intransigent, crític, haurà de recordar els noms anònims dels que han fet possible l’aventura diària de traduïr, des del paper, la vida d’una comunitat cap al futur.
Noms de tots els colors. Això mateix ja ha deixat de ser un miracle, a casa nostra. Ens ha vençut el cansament, a voltes. Ens han assetjat els problemes. Ens han abatut les dificultats. Però cada dia, el fet de veure el diari al carrer ens ha estat un nou estímul. Avui, més enllà del treball a la màquina, al carrer, al taller, al laboratori, a la carretera, a la impremta, a l’administració, crec que ens posseeix una gran esperança: oferir un producte digne a un poble digne”.
(Punt Diari, “Un any”, 24 de febrer de 1980).
Sobre la ferida del 8 de febrer de 1976
“De vegades hi ha fets que marquen, inevitablement, la vida de les persones. Aquell 8 de febrer el tinc apuntat al calendari particular dels dies gloriosos. Vàrem fer un gran pas endavant. El repartiment dels costos polítics i humans va fer que a Girona ens toqués una carta significativament dolorosa. El meu ull va ser un episodi més en el dolor col.lectiu d’aquells dies”.
(Punt Diari, “Ara fa quatre anys”, 9 de febrer de 1980).
“El guardo penjat davant la taula on escric. Pintat sobre fusta, de 1 x 0’80 metres. Representa un home jove, amb barba profusa, un cert gest de dolor, un ull tapat per un gruix de cotó. Aquell quadre va passejar-se per pagar despeses de la meva lesió a l’ull dret. Aquell quadre, temps després, em va ser lliurat per Enric Marquès, quan ja ni ell ni jo li sabíem la pista”.
(Punt Diari, “Un retrat del 76” , 8 de maig de 1980)
La Rambla de Figueres
“La Rambla continua essent el centre de Figueres. A l’Ajuntament es prenen els acords. Però la vida passa a la Rambla. Aquells plàtans han vist néixer, créixer, multiplicar-se i morir alguna generació d’empordanesos. Però no ha canviat el ritme del passeig nocturn, ni les llunes secretes dels cafès, ni l’adscripció política de cada pam d’història.
Per als que ja només som un petit record en el concert dels sentiments de la ciutat, passejar novament sota l’apocalipsi dels ocells ens retorna als anys daurats anteriors a l’exili. Tot de cop et sap greu de no ser ja ciutadà d’aquí, veí de Monturiol, client de Can Canet, assidu de l’Exprés, soci de la Unió Esportiva, crític d’en Dalí, nostàlgic dels Cabetians figuerencs, aspirant permanent a escriure alguna cosa sobre el federalisme empordanès”.
(Punt Diari, “Per Santa Creu a Figueres”, 29 d’abril de 1980)
El passeig dels bojos
“Una trucada a primera hora m’anuncia que s’ha produït un escàndol. Ciutadans de pro han fet saber als conductes reglamentaris que sí, que està bé que els bojos ocupin el (Teatre) Municipal, que és convenient que aquests pobrets tinguin alguna manera de divertir-se; però que això de passejar-los per la Rambla…
S’han escandalitzat en veure els bojos al carrer. Una cercavila d’aquests homes amb la mirada perduda, amb el somriure lliure, amb històries difícils, ha escandalitzat els pobres ciutadans d’esplèndids curriculums. La Rambla ha tremolat. Qui sap si algun des de la finestra, des de la terrassa d’un bar, des de l’aparador d’una botiga, ha identificat el germà, el pare, l’amic, després de tants anys allà dintre.
Una Rambla és un bon lloc per a tractants de fusta, per a nenes maques al matí, per a galants de vermut a migdia, per a suaus caigues de la tarda. Mai per a malalts del cap, per a oligofrènics, per a neuròtics, per a alcohólics, per a velles emboirades, per a homes folls.
Aquesta gent ja té el manicomi; allà hi estan millor, ben atesos, ben alimentats. No hi heu estat mai, al manicomi? Una delícia. Espais verds, arbres, bones ombres, racons asolellats, cant dels ocells, les ones de la mar bella, muntanyes del Canigó, la vall del riu vermell. Però silenci, univers petit, l’antic diàleg dels uns amb els altres sense esperança, el llit idèntic de cada nit a la mateixa hora, el pati passejat per ombres, la tanca llarga que defineix el territori autonòmic dels bojos.
Per què no ho feu d’agafar els vostres fills i passejar una estona per l’hospital de Salt? No passa res. Gent de pau, com no en trobaríeu enlloc, ja hi podeu pujar de peus. Se us acostaran, potser, i us demanaran una cigarreta, un duro, unes paraules. Potser us diran uns mots que no entendreu. Però hi trobareu un absolut respecte per la vostra presència. Mai ningú no us preguntarà què hi féu, ni us farà fora de la casa, ni s’escandalitzarà perquè un pressumpte sa envaeixi la seva rambla, el seu dormitori, el seu menjador.
Potser és aquesta la diferència. Els bojos han après a conviure i a acceptar. Nosaltres encara ens mantenim zelosament arrapats al poder i a la possessió. Ells, pobres en tot, fins al menyspreu. Nosaltres, en canvi… Ah, nosaltres, que en som de bell i ben parits…!!!”.
(Punt Diari, “L’escàndol”, 11 de maig de 1980)
La malatia
“Les nits se’m fan llargues i lentes. Dormo unitats de nit separades entre elles per fantàstics insomnis. Sé que he dormit, per la progressió de la ràdio, que em queda engegada i ha avançat un parell d’hores mentre jo estava aparcat en un racó de llit. Em desperten somnis no habituals. “M’he d’aixecar, per confirmar que sóc viu, no fantasma; que continuo adscrit als mateixos carnets i als mateixos himnes. Llavis enganxats; pressió insistent als ronyons. Converteixo l’angoixa en una irreprimible visita al wàter, i orinar s’esdevé un acte final de constància.
Passa la nit, i alguna finestra denuncia l’esperança del dia. I sento urgència de constatar el fred del matí, que la ràdio ha exagerat fins no sé quants graus sota zero. Però no; un tel blanc de pols de la nit ha quedat enganxat als teulats ials contorns de la nova era glaciar. Paisatges que no són meus, miro. Els noto llunyans, com si s’hagués tallat el diàleg entre aquesta proximitat i aquella distància. Jo no tidré mai fred aquest matí. És com si parlèssim de temperatures diferents.
Més tard, els amics et truquen per telèfon, et passen a veure. S’asseuen en una cadira, o al llit mateix, i durant una estona practiques la sort d’estar malalt i parlar d’altres temes i altres històries que no són la diària persecució de cabóries i gestions. S’agraeix, un amic. T’ajuda a retornar el retorn als orígens, a descobrir que subsisteixen relacions no materials. La visita porta un imaginari farcellet, amb el què dirà i el què espera que diguis. És un acte incert. Hi ha el dubte de l’oportunitat, de la durada, de la suficient confiança. El visitant no sap l’estat d’ànim, el quadre psicológic, el nivell de tolerància, el diagnòstic clínic, amb el què serà rebut pel visitat. I el visitat intenta satisfer un mínim protocol d’acolliment, fer la millor bonacara, seleccionar les millors paraules. La visita consisteix en desplegar el farcellet, i intentar un petit esmorzar-sobretaula-berenar-revetlla de sentiments, emocions, anècodtes, desitjos, propòsits, comiats que puguin satisfer, finalment, els que marxen i els que resten.
La visita. Més enllà del gest i el ritual, una visita és com el travesser d’un pont que es va construïnt cap al retorn”.
(Punt Diari, “La visita”, 14 de desembre de 1980)
9. Poemes de comiat
He cregut que lligant la tarda a la finestra
podria quedar-me aquest color vermell per sempre.
Però ara som finestra i jo els perduts
en el definitiu viatge de l’ocàs cap a la mort.
Adéu casa, adéu carrer, adéu ciutat.
No he pas triat marxar,
però és dolç i càlid i sagnant i bell
seguir la papallona encesa en el seu vol final
al cementiri de tardes enganxades a finestres.
Adéu planeta, adéu sol, adéu galàxia.
Segueixo el corredor que em durà la llum possible,
l’artèria terminal de tanta sang.
(sense data)
Mentre dormiu, jo vetllo.
He après els corredors de la nit,
i vaig de plenilunis a nocturns
pels desolats carrers de paisatges ocults.
(desembre 1980, un dia al vespre, ja malalt a casa)
10. Sarrianec d’honor
“EN LA MORT DE JUST MANUEL CASERO, PRESIDENT DEL CONSELL MUNICIPAL DE SARRIÀ DE TER
Caldrà que passi un cert temps perquè tots plegats ens adonem de la veritable dimensió que té la mort de Just Manuel Casero. Les primeres reflexions del Consell de Sarrià de Ter no poden ser altra cosa que prendre consciència de que la pèrdua del nostre President, de l’Alcalde de Sarrià, deixa un buit difícil d’omplir. La seva presència al davant d’aquest Consell des del mateix moment de la seva creació ha estat un estímul i una guia en el camí de la recuperació de la identitat política i legal de Sarrià de Ter.
La seva mort arriba en el moment en que el camí iniciat fa un any i mig permet de veure en la llunyania el nostre objectiu. Un camí que dissortadament tindrem que recórrer ara sense el nostre President, el primer President, de la recuperació institucional del nostre poble.
No oblidarem els seus consells, ni la seva estratègia: sabem el que hem de fer. “Cal la restitució històrica de la greuja soferta per Sarrià”, ho havia dit sempre: primer la restitució, després l’aplicació de la fòrmula política més adient al nostre poble. Mentre, haviem fet tots junts el fosc treball de començar a caminar, de sentar les bases que ens permetran arribar a l’objectiu final.
Per una incomprensible decissió de la vida, en Just, el nostre President no podrà recollir els fruits del seu treball a Sarrià. El nostre millor homenatge té que ser el de finalitzar amb èxit el camí emprès amb en Just. La seva il.lusió, la del poble de Sarrià i la nostra ens obliguen”.
(Sarrià de Ter, Girona, 31 de gener de 1981)
