BENVINGUTS ABSENTS II
de Joan Ferrerós
publicat per la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Figueres i Editorial l’Empordà, SL
Figueres. Novembre 2004
Josep i Just Manuel Casero
‘sants innocents’ propers
El nom Casero a Figueres evoca dos germans: el gran, Josep
Casero, pintor de cases i membre des dels orígens de l’associacionisme veïnal
de la ciutat, i el petit, Just Manuel Casero, exseminarista,
periodista i polític. Just fou més conegut: el pas pel seminari l’introduí en
un món de difícil accés per a persones que, com els Casero, provenien de la
immigració dels anys cinquanta; després, l’ofici de periodista el posà en
relació amb un altre espai correntment apartat de les persones que tenien com a
ocupacions peremptòries omplir l’estómac a l’hora dels àpats, i mirar de
canviar la cova o la barraca per un piset, per modest
que fos. Més tard, des de Girona on vivia, la dedicació a la política, encara
que fos incipient en els primers anys de la darrera restauració Borbònica, li
donà una projecció pública fora del corrent. Josep, l’altre membre dels Casero
que s’ocupà de les ‘coses del comú’, féu una vida més discreta: la seva
projecció pública fou des de l’Associació de Veïns de Juncària
Parc –el darrer barri figuerenc, anant a Llers a la
dreta des de la regiduria municipal figuerenca, assolida a través de la llista electoral
socialista. El periodista i amic de la família Jaume Guillamet
escriví Memória de Just (Edicions 62, Barna, 1999), i el Punt Diari (2-II-1981/ 31-I-1982) i
Presència (VI-1981) els dedicaren pàgines i números especials.
Nòmades
Els Casero eren originaris de Santa Marta de Magasca, poblet de prop de
Trujillo, Extremadura. José Casero i Obdulia Madrid es casaren
durant la Guerra el 1937, i els nasqueren les nenes Juana
(1938) i Salvadora, que morí de seguida. La vida era difícil i l’any 1941
els pares, la nena i Rufina, germana de la muller, van emigrar a Portugal per
treballar de pagès; a San Miguel do Rio Torto el 1942 neix Josep, a qui anomenaren ‘Portugesinho’; l’infantament
es produí enmig d’un camp de pebrots: Obdulia, la
mare, era tota sola a la barraca de fusta que habitaven perquè el seu marit i
la seva germana eren al camp a
treballar. En sentir-se els dolors del part va sortir fora per mirar inútilment
de trobar ajut i allà vingué al món la criatura. Just, ‘Barrigudo’,
fou el segon noi i nasqué (6-VI-1946) a Rossio au sul do Tejo, veïnat del municipi d’Abrantes. L’any 1947 mor Juana, la filla gran, i neix Darlinda,
de darling,
el nom que li posà la padrina portuguesa que tingué. El 1949 tornen a Càceres,
però els és impossible guanyar-se la vida i l’any següent, el 1950, decideixen anar a
l’altre cap de Península, a Figueres, on tenen l’oncle Domingo. Arriben i s’hi
estableixen enmig de fortes penalitats; encara queden per néixer Maria Gràcia (1951) i Eulàlia (1953).
A Figueres
Vivien tots en una habitació del pis, prtit, del familiar. El pare fou detingut dos mesos per un
robatori que no cometé, però el fet els comportà la maledicció i la família
hagué de recloure’s en una cova humida, sobretot quan plovia, excavada al marge
del Firal dels Burros on ara hi ha els murs de formigó i les entrades dels
garatges dels xalets del capdamunt, i que havia estat usada com a refugi durant
la guerra. Alliberat el pare, té mala peça al taler i
ha de fer qualsevol feinota perquè la família no mori
d’inanitat; la mainada juga pel solar on hi ha la
caserna de la Guàrdia Urbana i un dia són interpel·lats per un capellà que
passa sempre per la drecera que travessa per davant del catau:
els ajuda i els nens entren a l’escola de l’Auxili Social. Canvien la cova per
una barraca de la carretera de Llers i finalment poden viure sota teulada a
l’antic convent dels Caputxins: ocupen l’espai compartit amb d’altres famílies,
separades una de l’altra amb cortines de saca i mampares de cartró o fusta.
Pujar esglaons
Just entra al Seminari de Girona on
estudia nou anys; en surt quan en té
vint. Mentrestant Josep, que ha fet la mili al
Ferrol, llavors ‘del Caudillo’, es casa amb M. Gràcia
Díaz i viuen en uns baixos de la Rambla. El 1964 mor pare:
tenia 52 anys.
Just és locutor de Ràdio Popular
de Figueres (1966-1969); participa en activitats juvenils, culturals i religioses,
especialment al grup l’Esplai, i és monitor a les Colònies de Vacances del
Bisbat. L’any 1969 torna a Girona on treballa al Servei de Colònies de
Vacances, a l’empresa d’obres públiques UNEPSA com a administratiu, i entra al
consell de redacció del setmanari “Presència”. El 1972 es casa amb M. Mercè
Gumbau Reynalt i tenen dos fills, Bernat (1972) i Roger (1974), avui regidor
socialista de Sarrià de Ter. Va ser impulsor de la cooperativa de pares de
l’escola Natzaret i col·laborador del Teatre Experimental
Independent (TEI) de Banyoles i del grup Inteatrex,
derivat de l’anterior.
Política i
periodisme
A partir de 1975, Just es dedica a la política: és membre de la primera Convergència Socialista de
Catalunya (després Partit Socialista de Catalunya-Congrés,
integrat el 1977 en el PSC); a l’Assemblea Democràtica de l’Alt Empordà i de
Girona (dins de l’Assemblea de Catalunya); a Unió Sindical Obrera (USO) i
després a la Unió General de Treballadors (UGT), de la qual va ser delegat
sindical. Just i família visqueren al Pont Major on promogué l’associació de
veïns del barri. A la manifestació per l’Estatut d’Autonomia de Catalunya,
celebrada a Barcelona el diumenge 8 de febrer de 1976, va ser ferit per una
bala de goma de la policia que li va fer perdre la visió de l’ull esquerre.
El 3 d’abril de 1979 va ser elegit regidor de Girona: era el
tercer candidat de la llista socialista, guanyadora en les primeres eleccions
municipals democràtiques després del franquisme. Fou president del Consell
Municipal de Sarrià de Ter, annexionat a la força a Girona durant el
franquisme: el descentralitzà i preparà la recuperació de la independència
municipal. Fou diputat ponent de Sanitat i Serveis Socials, i portaveu del grup
socialista a la Diputació de Girona. Molts aspectes de la seva vida política
apareixen reflectits a la columna personal “Quiosc” que escriu a “Punt Diari”.
D’adolescent s’havia iniciat en el
periodisme al setmanari “Vida Parroquial” i a Ràdio Popular de Figueres, així
com al diari “Tele/eXprés” de Barcelona. Seguí a “Presència” de Girona (des de
1970): destaca el reportatge sobre Els Gitanos de Figueres (Nadal 1970), i la
columna La Pipa (1974-1977), que signava amb el nom de Juli Vert. Des del
1977 és un dels impulsors d’un diari independent i en català a Girona: sortirà
el 24 de febrer de 1979 amb el nom de “Punt Diari” –ara
“El Punt”-;al qual era responsable de dues seccions: Apunts (1979-80) signant
L’Apuntador, i la columna “Quiosc” (II-XII de 1980).
Juntament amb NJ Aragó, J Guillamet i P. Pujades, Just Casero va escriura Girona grisa i negra (Barcelona:
Edicions 62, 1972); així com Quiosc
(Diputació de Girona, 1981 i Curbet Comunicació
Gràfica, 2001) i Poesia dispersa (Edició privada, 1997). La Llibreria 22 de Girona
va instaurar el 1981 el Premi Just M. Casero de
novel.la curta per escriptors joves, que
s’atorga anualment per Fires de Girona.
Va morir als 34 anys, un mes i mig després
que li diagnostiquessin un càncer de
fetge, el 31 de gener de 1981. Afrontà la mort amb una enteresa que va
impressionar molt, i la seva pèrdua fou molt sentida a Girona, Figueres i les
comarques properes, així com en els àmbits
social, polític, periodístic i religiós.
Algunes cites
de Just
‘Sòc inconformista. Em molesten de
sempre les mitges actituds, les persones que fan com els camaleons: adaptar-se
a totes les situacions.”
‘Acullo immediatament les persones, fins les que em causen una
primera impressió desfavorable.
‘Per instint sòc revolucionari i per
educació bastant fred i reflexiu.”
‘Vegetem sota els auspicis d’un armistici anomenat constitució,
que ens ha permès fins i tot accedir a simulacres de poder, emfàtics disfressa
d’autoritat… Alguns estem en el poder. Però sabem lúcidament que no som el
poder.”
‘La visita (malalt, poc abans de morir) consisteix en desplegar el
farcellet, i intentar un petit esmorzar-sobretaula-berenar-revetlla
de sentiments, emocions, anècdotes, desitjos,
propòsits, comiats que puguin satisfer, finalment, els que marxen i els que
resten.”
(págines 147-151)
