Just Manuel Casero Madrid va ser fundador del Punt Diari de Girona (1979) i aquest mateix any fou elegit regidor del primer ajuntament democràtic de Girona pel Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE); va presidir el Consell Municipal de Sarrià de Ter i va ser diputat ponent de Sanitat i Serveis Socials de la Diputació Provincial de Girona. Va morir als 34 anys, un mes i mig després de descobrir-se-li un càncer de fetge, el 31 de gener de 1981.
|
Just era el segon noi d’una familia originària de la provincia de Cáceres, Extremadura, que l’any 1942 va emigrar a Portugal, on ell va néixer el 6 de juny de 1946, a Rossio ao sul do Tejo, veïnat del municipi d’Abrantes. L’any 1950, la família -els pares, una tia soltera, dos nois i dues noies; encara en naixaria una altra- va arribar a Figueres i s’hi va establir enmig de fortes penalitats. Va anar a escola a l’Auxili Social i va estudiar nou anys al Seminari de Girona, d’on va sortir als 20. Entre 1966 i 1969 va ser locutor de Ràdio Popular de Figueres i va participar en nombroses activitats juvenils, culturals i religioses, especialment al grup l’Esplai i com a monitor a les Colònies de Vacances del Bisbat. També es va iniciar en el periodisme a l’emissora, al setmanari Vida Parroquial i al diari Tele/eXprés de Barcelona. |
 |
 |
L’any 1969 va tornar a Girona. Va treballar com a secretari permanent del Servei de Colònies de Vacances i com administratiu a l’empresa d’obres públiques Unepsa i va intensificar les seves activitats periodístiques com a membre del consell de redacció del setmanari Presència i co-autor del llibre “Girona grisa i negra” (1972). Es va casar amb Maria Mercè Gumbau Reynalt, amb qui va tenir dos fills, Bernat (1972) i Roger (1974). Va ser impulsor de la cooperativa de pares de l’escola Natzaret i col.laborador del Teatre Experimental Independent (TEI) de Banyoles i del grup Inteatrex, derivat de l’anterior. |
| A partir de 1975 es dedica a la política, formant part del primer nucli a Girona de Convergència Socialista de Catalunya (després Partit Socialista de Catalunya-Congrés, integrat el 1977 en el Partit dels Socialistes de Catalunya PSC-PSOE), de l’Assemblea Democràtica de l’Alt Empordà i de l’Assemblea Democràtica de Girona (dins de l’Assemblea de Catalunya). Milità també a Unió Sindical Obrera (USO), després, a la Unió General de Treballadors (UGT) i va ser delegat sindical. Més tard, seria promotor de l’associació de veïns del barri de Pont Major. |  |
A la manifestació per l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, celebrada a Barcelona el diumenge 15 de febrer de 1976, va ser ferit per una bala de goma de la policia que li va fer perdre la visió de l’ull esquerre.
Des de la tardor de 1977, va ser un dels membres més destacats del grup impulsor d’un diari independent i en català a Girona, que va sortir al carrer el 24 de febrer de 1979 amb el nom de Punt Diari -ara El Punt-, on va escriure dues seccions: Apunts, signant L’Apuntador, de l’agost de 1979 a febrer de 1980, i la columna personal Quiosc de febrer a desembre de 1980.
|
Candidat número tres a la llista socialista, guanyadora a l’Ajuntament de Girona en les primeres eleccions municipals democràtiques després del franquisme, el dia 3 d’abril de 1979 va ser elegit regidor. Com a president del Consell Municipal de Sarrià de Ter va aplicar la política de descentralització i participació ciutadana i va preparar la recuperació de la independència d’aquest municipi, que havia estat annexionat forçadament a Girona uns anys abans. |
 |
Com a diputat provincial, va ser el portanveu del grup socialista a la Diputació de Girona. Com a diputat ponent de Sanitat i Serveis Socials va realitzar en pocs mesos la reforma de l’assistència sanitària depenent d’aquest organisme i, sobretot, la reforma de l’assistència psiquiàtrica, a partir d’unes Jornades de l’Associació Espanyola de Neuropsiquiatria celebrades el febrer de 1980 a l’Hospital Psiquiàtric de Salt. Molts aspectes de la seva vida política apareixen a la columna personal Quiosc que escriu a Punt Diari, articles recollits en un llibre d’homenatge editat per la Diputació l’estiu de 1981, pocs mesos després de la seva mort.
 |
Després d’un primer diagnóstic d’hepatitis, a mitjans de desembre de 1980 se li descobreix un càncer de fetge molt avançat, que acaba amb la seva vida la matinada del 31 de gener de 1981. Afrontà la mort amb una enteresa que va impressionar molt, i la seva pèrdua fou molt sentida a Girona, Figueres i les comarques properes, així com en els medis socials, polítics, periodístics i religiosos. |
Recordatoris
-
Nomenament de “Sarrianenc d’Honor” a títol póstum pel Consell Municipal de Sarrià de Ter, el 28 de febrer de 1981.
-
La Llibreria 22 de Girona va instaurar el 1981 el Premi Just M. Casero de narrativa per escriptors joves, que s’atorga anualment a finals d’octubre.
-
Hi ha un monòlit commemoratiu, des del 5 d’abril de 1983, a la plaça del costat del cementiri parroquial del barri de Pont Major, on és enterrat.
-
Hi ha una plaça Just Casero, al barri del Món Millor de la carretera de Llers, a Figueres, molt a prop d’on havia viscut la família, des del 31 de gener de 1996.
-
Hi ha un carrer Just M. Casero al barri del Pont Major de Girona, des del 8 de juliol de 1997.
-
El dia 18 d’octubre del 2003 es va inaugurar la Bilioteca Just M. Casero al barri del Pont Major de Girona
